vuelva usted mañana : bloc de Laure Gutiérrez : Sentmenat

Diuen les males llengües que la revista de l’ajuntament és un niu d’auto-bombo esverador. Aquesta pràctica la fan totes les institucions públiques del planeta, és més, per a que no es digui, abans també es feia (tot i que crec que no tant), perquè “el que ha sido cocinero antes que fraile, sabe lo que pasa en la cocina”.

A nivell gràfic la revista municipal ha guanyat bastant, normal si comptem que la feina que abans feia una sola persona ara la fan una regidora, un funcionari i dos empreses que cobren una bona morterada: una d’assessorament i altre de disseny.

Però el que m’ha cridat l’atenció de la revista no és només una entrevista, molt encertada crec, a en Jaume Verdaguer, sinó una secció de l’especial primer any de govern on a la cinquena pàgina són entrevistats diversos alcaldes de les poblacions veïnes, i dic diversos perquè no hi son tots els que haurien de ser. Falta Polinyà i Santa Perpètua però en canvi hi son Sant Quirze i el que és pitjor, Sant Cugat. Aquesta última és la que realment em preocupa. Que jo em pregunto, si està Sant Quirze per què no està Barberà o Cerdanyola? O si està Sant Cugat perquè no està Terrassa o Rubí? I per cert, qui governa a aquests municipis que hi manquen?.

Recapitulant, en aquesta mini entrevista, el carismàtic alcalde de Sant Cugat, Lluis Recoder, afirma que les relacions amb la Núria Colomé son excel·lents i comenta textualment que: “sap que, si la meva experiència li pot ser d’utilitat, em té a la seva disposició”. I aquí es quan m’ha entrat la por.

Crec sincerament que l’alcaldessa te un nivell intel·lectual elevat i un criteri propi ídem (tot i que per superar a segons qui bastava amb l’EGB) i espero i desitjo personalment que, pel be del poble no accepti la oferta del Sr. Recorder, per dos raons: la primera i això és un toc d’humor perquè el sector Roquista a convergència està molt fumut, així que si vol formar part dels utòpics defenestrats polítics no fa falta que vagi amb el santcugatenc, que jo ja li faria un lloc al meu club.

I la segona raó i aquesta va en serio, perquè l’experiència de la que parla aquest home és la d’un model de ciutat que s’assembla a tot menys al que a mi m’agradaria per Sentmenat.
Sant Cugat és maco i te un parc industrial com poques ciutats al país, però tret d’això s’ha convertit en una ciutat insostenible, poc ecològica i inaccessible per als seus propis ciutadans. Es podrien comptar amb la mà les persones que han hagut de marxar d’aquesta “selecta” ciutat perquè no poden pagar el preu del que costa un habitatge a la seva ciutat natal, que ara ja no és la que era, ara és “pijolandia”, i el que és pitjor, alguns llueixen el sobrenom amb orgull.

No es baladí que hi surtin aquestes ciutats a la revista i d’altres no, tot té un rerefons.

Aquesta és la única crítica que em suscita a mi personalment la nova revista, per la resta, tot em sembla perfecte, com als que entrevisten a la segona pàgina del butlletí. Si es que…

Publicat a: Diari de Sentmenat

No cada dia, però de vegades quan acabo una feina i la deixo sobre la taula plena de papers del meu director, ell me la retorna al dia següent amb una nota que sol dir “esto lo tenemos que mirar”, ja que sempre vol més.

Perquè hi ha tres factors que diuen clarament que el nostre poble està en procés de canvi. El primer és que ens hem trobat un restaurant xinès on abans hi havia “el Rusi”, el segon és que ens hem trobat un Caprabo on abans hi havia la fàbrica Cuscó, i el tercer és que ens hem trobat una carta de l’Ajuntament sota la porta preguntant-nos que opinem on abans, senzillament, no hi havia res.

I es que aquestes iniciatives de consulta (que jo crec que són bones) tenen un perill a llarg termini, perquè les respostes són més que previsibles. Dic previsibles per no dir de calaix, ja que ara mateix em podria apostar el que volguessin a que el 90% dels enquestats diran a la primera pregunta que volen un poble que no superi els dotze mil habitants (i perquè no han posat una xifra inferior…). Ara la pregunta que em ve al cap es: fins a quin punt serà vinculant aquesta enquesta? Pagarà l’Ajuntament un bus urbà que uneixi les urbanitzacions amb el nucli si el 99,9 % “periòdic pur” afirma que ho vol?. En qualsevol dels casos, es d’agrair que almenys ho preguntin.

Però guardem especial atenció a la primera pregunta (la del número d’habitants), perquè el Pla General del 98 arribarà al seu final amb un govern de Convergència que haurà de redactar el proper Pla i fixar, entre d’altres, el nombre d’habitants aproximat que viuran aquí al finalitzar totes les actuacions urbanístiques.

Molt em temo què, si el govern honestament redacta un Pla en base al resultat de l’enquesta, no ens trobem a la setmana següent d’haver enviat el projecte a la Generalitat que ens el retornin amb un post-it de color groc fluorescent amb una anotació de Governació que digui “esto lo tenemos que mirar”. I llavors, que fem?

Ara fa uns mesos que ho estem vivint. El nostre poble, no se sap encara fruit de que (alguns diuen fruit del canvi del govern, jo discrepo, però be, potser tenen un percentatge de raó) està vivint una revolució cultural sorgida del moviment ciutadà conjuntament amb l’ajuda de l’administració pública municipal.

Cada setmana hi ha quelcom on anar, son mesos replets d’actes culturals, formatius i de lleure que, dona tota la sensació, estaven guardats al calaix esperant que algú la obrís, com el vent a pressió que Ulisses portava al seu vaixell i que els va provocar un sense rumb.

Gran obra aquesta (La Odisea) i molt oportuna la cita, ja que previsiblement és el que passa sempre: bufa el vent amb molta alegria i després s’acaba per sempre a causa de l’apoltronament i el mal us. Llarga vida a aquest moment cultural que estem vivint.

El otro día le comentaba este hecho a un amigo y justo al cabo de un par de días volví a escuchar la tendenciosa frase de la boca de un comensal.

Seguro que han vivido esta situación en más de una ocasión. Hagan memoria.

El tema suele ir de la siguiente manera, existe una conversación con personas hablando de algún tema político, pongamos por ejemplo política laboral. En algún momento de la conversación siempre hay alguien que suelta la típica frase “bueno, pero eso no lo harán porqué al Gobierno no le interesa…”. En ese momento le dirías: Claro, porqué el gobierno está para fastidiar, para molestar al personal que le tiene que votar después. Pero piensas da igual, déjalo que se luzca…

Pero no solo se da ese supuesto, para rematar su intervención, hay veces que no dicen exactamente la frase de antes, no. Aun mejor, dicen “ya pero…eso no interesa…”, como dejando entrever que existe una mano negra, aun peor que el Gobierno, que controla todo.

Toda una definición del poder neocon de manos de un experto en el tema: el listo de turno que no se entera de nada.

Al final pensaré que debo participar en aquella página web de los transportes metropolitanos donde puedes explicar historias, algunas interesantes (aunque no sé por qué, hay pocas).

Y es el pasado miércoles en los ocho minutos que duró el trayecto de los ferrocarriles la casualidad quiso que las pilas del aparato de escuchar música se terminaran justo en el momento en que escuché la frase:

“ las mujeres es que somos menos asertivas por sistema, ese es nuestro fallo respecto al hombre”

Quizás la frase no estaba tan elaborada como la he puesto, pero la chica que tenía delante le estaba explicando a su compañera una teoría explicada por su profesora de universidad, que demostraba que los hombres son más asertivos a la hora de hablar. De hecho lo que más curioso me resulto fue la explicación: “las chicas decimos más muletillas al acabar las frases como “no?”, “vale?”o “seguro?” que hacen que parezcamos más inseguras”.

Bueno de primeras, para llegar a esa conclusión no hace falta hacer un estudio, pero yo pongo en duda que se trate de un hecho que solo afecte a mujeres, más bien puede tratarse de algo que va en función de las vivencias personales, el entorno, etc. Sin ir más lejos, creo que conozco a muchas más mujeres asertivas que hombres.

Quizás esté equivocado, pero encuentro el estudio digno de aparecer en la sección matutina “El estudio inútil del día” que hacen en “Ya te digo”, el típico programa de mañanas en Europa FM.

La imagen de hoy no dice nada al respecto del artículo, pero siempre que la veo me recuerda a aquellas mañanas en las que te despiertas con aire “asertivo” (hablar con seguridad) en las que te comerías el mundo. Aunque después no hagas nada en todo el día…

Imagen: La Barceloneta

Crec que el que més m’agrada del meu lloc de treball (no de la feina en sí) son les vistes que tinc. La Torre Mapfre te aquest avantatge, que miris on miris sempre acabes veient el  mar, tot i que els meus companys diuen que acabaré avorrint-me.

Es curiós que, essent una imatge tan idèntica sempre, costi tant cansar-se de veure-la. Sempre és el mateix, una línea divisòria entre mar i cel que no sempre guarden la mateixa tonalitat de colors, és l’únic que canvia, el color del cel.

Potser ho acabaré infravalorant, però ara m’impressiona veure el cel vermellós els dematins dels divendres (perquè entro abans) i veure la posta del sol mentre treballo. No és genial?

El passat mes de Gener va començar la publicació Diari de Sentmenat, la fem un grup de persones amb moltes ganes, tot i la dificultat que comporta obrir un nou mitjà de comunicació. Però poc a poc i bona lletra fem coses com la que us deixo avui, que és el reportatge que vam fer abans d’ahir durant el dia de les eleccions generals.

La millor part, si se’m permet, crec que és el final (el making off), on el càmera del Diari ens ensenya com es presenta un reportatge.

Fíjense en el título de este artículo porqué no es gratuito, aunque lo de Sabadell es extrapolable a todo el país. Seguramente se habrán enterado a través de la televisión que estos días se celebra el World Mobile Congress en Barcelona (para los que no sientan pasión por la tecnología, que sepan que se trata de una especie de feria del automóvil pero sin el auto). Pues bien, por razones que no vienen al caso cogí el autobús en Sabadell i, en la parada del autobús pude ver una imagen que bien podría haber servido para la revista La Farola.

Resulta que había una persona vestida aparentemente como de clase media pero que, deduzco que fruto de la necesidad se vio obligado a ir recorriendo basura por basura desde el primer anden hasta llegar al número siete, que es el que cojo yo.

Justo en aquel momento, mientras yo no podía dejar de ver al hombre rastrear por la basura, llegaba un autobús del World Mobile Congress y fortuitamente se paró justo delante de mi, por lo que el eslogan del congreso, “Bienvenidos al Progreso” (Welcome to progress) quedaba encima del hombre que rebuscaba entre la basura. Imagínense la foto, que podríamos llamarla: el progreso que viene.

Esta noche he sido testigo de una escena muy peculiar, digna de reflexionar durante aproximadamente veinte, o a lo sumo treinta segundos, todo depende de las ganas de perder el tiempo que tenga el lector.

He salido de Terrassa en tren y en una parada que sinceramente no recuerdo, se han subido tres personajes variopintos con un común denominador: los tres estaban fumando dentro del tren, cosa que odio, por la falta de educación. Pues bien, la primera escena es la siguiente, de repente el chico de coleta, que era “de la terra” ha dejado de fumar (imagino por la cara que ha puesto el resto del vagón) y ha intentado convencer sin éxito a los otros dos, uno de ellos, concretamente el que se ha auto-denominado “moro de oro” (lo era), no solo no ha dejado de fumar en el vagón, cosa que debería estar penada con cámara de gas, sino que además ha empezado a insultar a todo el que inevitablemente divisaba el escandaloso show.

Pero claro, si hubierais escuchado el discurso del chico “de la terra” entenderíais porqué el maleducado fumador no le ha hecho ni caso. Y me explico: ¿Sabéis los típicos cumbas con rastas “catalanets” que se pegan el discurso este de “sí.. perquè el respecte, i els valors, i bla bla bla”, resumiendo, una sarta de tonterías que suelen acabar siempre con la palabra “repressió”. Pues el chico le pegaba al magrebí una versión similar de ese rollo que no hubiera convencido ni a Joel Joan.

Bueno, pues de esta escena aun queda algo más gracioso, y es que en bajarse el “moro de oro”, los otros dos han empezado a divagar sobre la falta de educación del inmigrante mientras uno de ellos seguía fumando en el vagón.

Esto último me ha parecido toda una escena de película de Groucho Marx.

Y la reflexión es la siguiente: ¿Por qué la ley anti-tabaco no penará con la cámara de gas a los que fuman en el tren…?