Be, ja està. Sempre he intentat acabar el que he començat i amb el Diari hem aguantat fins la data del segon aniversari per poder acabar allò que vam començar al 2008. Ahir parlant amb el Floren,( a més de recordar-li que el seu amic, aquest emergent heroi de la participació i nou líder del mon lliure, Carles Mora, estava més polititzat del que innocentment semblava), vam estar fent un “remember” dels primers dies del Diari. Hem tingut grans moments i hem rigut molt, sobretot amb els vídeos: de carnaval, de l’entrevista amb l’alcaldessa o el de les eleccions generals.
Desgraciadament el temps de tothom és limitat, i sobretot el meu que no dono a l’abast. Escriure noticies cada dia (si es vol fer be, es clar) i que quedin més o menys llegibles requereix la seva horeta entre que busques una mica i fas un text entenedor, sobretot quan vols explicar el que no es sol explicar en la nota de premsa que t’envien. I a mi cada dia que no s’actualitzava el diari era un dia que em dolia i que pensava que no feia be la feina. Crec que, mirant de lluny, tots els participants hem fet una molt bona feina tot i els errors. Hem estat lliures en fer (i rebre) crítiques.
Algun dia tornarem, no se com ni quan, només sé que serà en paper i que arribarà a tothom.
Foto: Manel Gutiérrez
Són temps difícils, per uns més que per altres. La societat actual, individualista com segurament no ho ha estat mai te moltes assignatures pendents, la primera deixar de pensar de forma individual i tornar a la reivindicació col·lectiva, que en aquests temps és quasi bé una obligació dels que gaudim drets però també deures.
Reivindicació col·lectiva en varis aspectes. Concretament en dos molt conjunturals que han marcat i segurament marcaran el proper any. Prioritaris:
El primer, treballar per a que la ciutadania prengui consciència oberta de mires pel que fa als nous ciutadans del país. El nostre és un país d’emigrants i ara ens toca assumir a nosaltres l’acolliment de gent que també somia en tenir una vivenda, una feina i una vida estable com la nostra. No deixem que una minoria mal educada, que també en tenim de nascuts a casa, embruti el nom d’aquell col·lectiu que només busca una oportunitat de tenir una vida digna per ells i els seus fills.
La segona reivindicació important que s’ha de tenir en compte és la d’unir esforços per tal d’aconseguir un mercat laboral digne i estable a la vegada. En aquests moments, el capital (empreses, patronal) aprofita l’ocasió per demanar una flexibilització del mercat laboral que volen traduir en acomiadament lliure o semblants (s’ha de dir que amb quatre milions d’aturats, dir que en aquest país no hi ha acomiadament lliure és viure en la inòpia). Aquests moviments estan destinats única i exclusivament a debilitar la classe treballadora i a crear, encara més, diferències entre la classe treballadora i els rics. Volen que nosaltres paguem la seva crisi, no els deixem!
Molt bon any a tots i totes, gràcies per llegir-nos.
Publicat a Diari de Sentmenat
La crisis no es excusa (castellano)
Leer más…
Lectures poden fer-se les que es vulguin i, com que la lectura de que tota Catalunya o, en el cas local tota Sentmenat és independentista ja l’ha fet qui s’esperava que la fes, no està de més que en aquests últims dies del Diari de Sentmenat hagi una valoració que crec realista. I vull aclarir, dic “crec” perquè és la meva més sincera opinió, sense mullar a cap company del Diari, ja que és una cosa que no m’agrada fer.
La idea, la gent, el procediment i la netedat en el procés és lloable i cal felicitar a tot el grup organitzador perquè ha mobilitzat a 1273 persones i, penso humilment que els partits haurien de prendre nota de com es munta un procés participatiu. Cal a dir que el discurs independentista és molt fàcil de vendre: Que la crisi afecta més a Catalunya que a la resta? Culpa d’Espanya. Que aquí a Catalunya paguem més pel transport públic? Culpa d’Espanya. Que m’ha entrat un virus a l’ordinador? Culpa d’Espanya. En definitiva i sense fer cas a l’últim cas que era una broma, l’eslògan per antonomàsia és: “Espanya ens està fotent: independència” i es queden tan a gust.
Però parlem del que importava en el dia d’ahir, que eren les xifres i l’estadística. El cens era d’aproximadament 6.200 persones, entre les quals hi ha inclosos els majors de 16 anys del poble (per tant, poden votar més persones de les que legalment ho podrien fer en un referèndum oficial). D’aquestes 6.200 ha votat una cinquena part dels electors,1273, és a dir el 20,5 %. I d’aquests 1273 han votat a favor 1210.
Doncs be, aquesta és la decebedora realitat que no sembla voler veure “l’estallit d’eufòria” del que parla el nostre mitjà amic (i competència) sentmenat.com. És la crua i sincera realitat: que a Sentmenat hi ha 1210 persones aproximadament que estan a favor de la independència. I ja està. Igual que solem dir allò de “els votants d’esquerres s’adormen però la dreta sempre és fidel i va a votar peti qui peti” avui podríem fer un símil amb qui se sent independentista, no se n’ha escapat ni un.
No s’ha aturat ningú d’aquest grup “d’estallit d’eufòria” a fer la valoració següent? Que si ha votat un 20 % a la consulta vol dir que a l’altre 80% li és indiferent la independència? O un escenari pitjor encara, que el 80% restant no és independentista. No sé el per què de tanta alegria, però en fi… crec que els hi queda molta feina i pedagogia a fer.
Creo que voy a comenzar a escribir de nuevo en el blog. No lo tenía dejado porqué sí, es que escribir cuesta más de lo que parece y terminar la jornada laboral, después estudiar, después reunión de algo político porqué esto suele ser un no parar y además piensa en algo para escribir al día siguiente en el Diari de S. agota. Porque las letras se acaban y la imaginación diaria también se termina, yo hasta me atrevería a decir que para los proyecto de aficionados como yo, por un día que escribo gasto el cartucho de tres.
No he explicado nada sobre el viaje a Cuba porqué es un viaje de sensaciones. Solo puedo decir que, es un país donde tienen muy poco, pero ojo, todos tienen muy poco y aun así viven aparentemente más felices que aquí. Porque para vivir no hace falta mucho más que poco. No hace falta tener una Blackberry para estar conectado todo el día al correo, ni el facebook, ni el ordenador. Pero hay un detalle, les falta libertad que es lo que hace la pobreza. Y no libertad de aquella que conseguimos porque alguien nos dice que la tenemos solo por el hecho de ir a votar cada cuatro años, sino porqué en países como en Cuba no eres libre de hacer con tu vida lo que quieras, ni a nivel profesional ni personal. Esa es la diferencia entre ellos y nosotros, que viviendo aquí tienes la oportunidad.
Valoramos tan poco las cosas en países como el nuestro que hasta es indigno. Mientras allí la gente vive soñando en tener una casa con un jardín y verja, aquí estamos preocupados en asuntos tan trascendentes como si la hija de la tal Belén Esteban se come el pollo o no se lo come, o si la Pantoja quiere o no a un chorizo. Pues aun así ellos viven más felices.
En el Hotel Ambos Mundos, donde se dormía Ernest Heminway...
Hasta la victoria, siempre!
Com es fan esperar aquests dies. Tota la setmana preparant l’esdeveniment i ja està aquí. Veurem que tal és l’únic país socialista que queda! Una abraçada!!
Hasta la victoria, siempre!!!!!
Us agradarà… i aquest si que es guanya el que cobra!
Llàstima que no sigui un muntatge més de l’APM
