Crec que el que més m’agrada del meu lloc de treball (no de la feina en sí) son les vistes que tinc. La Torre Mapfre te aquest avantatge, que miris on miris sempre acabes veient el  mar, tot i que els meus companys diuen que acabaré avorrint-me.

Es curiós que, essent una imatge tan idèntica sempre, costi tant cansar-se de veure-la. Sempre és el mateix, una línea divisòria entre mar i cel que no sempre guarden la mateixa tonalitat de colors, és l’únic que canvia, el color del cel.

Potser ho acabaré infravalorant, però ara m’impressiona veure el cel vermellós els dematins dels divendres (perquè entro abans) i veure la posta del sol mentre treballo. No és genial?