Treballar a Barcelona te uns avantatges però també uns inconvenients notoris. En primer lloc agafar el cotxe és impossible i una pèrdua de temps. Retenció a la C-58, a la Ronda Litoral i quan ja has agafat la sortida la missió impossible: aparca (gratis, es clar…). Només a hores no puntes es pot circular i gaudir escoltant a Sabina a la vegada pels carrers barcelonins.

Per això i perquè és una ciutat oberta que mai t’acabes, fa tres o quatre mesos que portava buscant a algun barri proper a la feina, concretament a la Barceloneta, el barri mariner. Crec sincerament que és un gran barri per viure-hi, Gràcia i la Barceloneta són els que sempre més m’han atret de la capital, segurament perquè són els més semblants a un poble. De fet els caps de setmana els passaré a Sentmenat. I durant la setmana guanyaré en qualitat de vida amb el que comporta treballar a 10 minuts caminant de la feina.

I en aquestes estem, avui amb les claus a la mà del meu piset esperant a l’1 d’Agost que hi entro a quedar-m’hi. Aquests dies són per fer quatre tonteries: pintar, posar el telèfon, etc…
Jo que sempre he dit que no em mouria de Sentmenat encara em costa creure que hagi de fer un cartell de la bústia amb el meu nom i un 5è 4a al costat. Es difícil escollir que m’emporto, aquest quadre, aquest portfoli amb aquesta foto, encara no ho se, l’únic que tinc ja empaquetat per emportar-me són les fotos de la família i amics i com a element decoratiu una adaptació que he fet del quadre de Il quarto stato de Volpedo amb una frase inscrita que diu “vindrà aquell dia que el treball vencerà…” que un dia em va regalar una companya de les JSC de Montcada. El quadre en qüestió, és una còpia de l’original d’un cartell del PSC que te la Montse Rueda a casa i que era del seu pare, tota una essència, època i estil plasmada en una pintura amb una frase. Doncs en això és en el que crec.

Cartell PSC

Diuen les males llengües que la revista de l’ajuntament és un niu d’auto-bombo esverador. Aquesta pràctica la fan totes les institucions públiques del planeta, és més, per a que no es digui, abans també es feia (tot i que crec que no tant), perquè “el que ha sido cocinero antes que fraile, sabe lo que pasa en la cocina”.

A nivell gràfic la revista municipal ha guanyat bastant, normal si comptem que la feina que abans feia una sola persona ara la fan una regidora, un funcionari i dos empreses que cobren una bona morterada: una d’assessorament i altre de disseny.

Però el que m’ha cridat l’atenció de la revista no és només una entrevista, molt encertada crec, a en Jaume Verdaguer, sinó una secció de l’especial primer any de govern on a la cinquena pàgina són entrevistats diversos alcaldes de les poblacions veïnes, i dic diversos perquè no hi son tots els que haurien de ser. Falta Polinyà i Santa Perpètua però en canvi hi son Sant Quirze i el que és pitjor, Sant Cugat. Aquesta última és la que realment em preocupa. Que jo em pregunto, si està Sant Quirze per què no està Barberà o Cerdanyola? O si està Sant Cugat perquè no està Terrassa o Rubí? I per cert, qui governa a aquests municipis que hi manquen?.

Recapitulant, en aquesta mini entrevista, el carismàtic alcalde de Sant Cugat, Lluis Recoder, afirma que les relacions amb la Núria Colomé son excel·lents i comenta textualment que: “sap que, si la meva experiència li pot ser d’utilitat, em té a la seva disposició”. I aquí es quan m’ha entrat la por.

Crec sincerament que l’alcaldessa te un nivell intel·lectual elevat i un criteri propi ídem (tot i que per superar a segons qui bastava amb l’EGB) i espero i desitjo personalment que, pel be del poble no accepti la oferta del Sr. Recorder, per dos raons: la primera i això és un toc d’humor perquè el sector Roquista a convergència està molt fumut, així que si vol formar part dels utòpics defenestrats polítics no fa falta que vagi amb el santcugatenc, que jo ja li faria un lloc al meu club.

I la segona raó i aquesta va en serio, perquè l’experiència de la que parla aquest home és la d’un model de ciutat que s’assembla a tot menys al que a mi m’agradaria per Sentmenat.
Sant Cugat és maco i te un parc industrial com poques ciutats al país, però tret d’això s’ha convertit en una ciutat insostenible, poc ecològica i inaccessible per als seus propis ciutadans. Es podrien comptar amb la mà les persones que han hagut de marxar d’aquesta “selecta” ciutat perquè no poden pagar el preu del que costa un habitatge a la seva ciutat natal, que ara ja no és la que era, ara és “pijolandia”, i el que és pitjor, alguns llueixen el sobrenom amb orgull.

No es baladí que hi surtin aquestes ciutats a la revista i d’altres no, tot té un rerefons.

Aquesta és la única crítica que em suscita a mi personalment la nova revista, per la resta, tot em sembla perfecte, com als que entrevisten a la segona pàgina del butlletí. Si es que…

Publicat a: Diari de Sentmenat