el veí del cinquè : bloc de Laure Gutiérrez : Sentmenat : Barceloneta :
bloc de laure gutiérrez, Sentmenat, Barceloneta (Barcelona)Archivos para Septiembre, 2008
Fa il·lusió…
Avui he estat al programa de Ferran Monegal que presenta a Barcelona TV: Telemonegal. És un repàs crític del que s’ha vist durant la setmana a televisió i, la segona part la dedica a una entrevista amb algú referent al mitjà. Aquesta setmana ha vingut Berto Romero, l’actor que apareix al programa de Buenafuente a La Sexta.
Al acabar el programa, el meu germà ha anat a aconseguir una cunya per Radio Sentmenat per part de Ferran Monegal i jo he anat a fer-me una foto amb el convidat. S’ha de dir que es un paio molt simpàtic fora de càmera. Fan il·lusió aquestes coses, son dies que surten de la rutina, i a mi que m’encanten aquests “tinglados” doncs imaginin..
Una llum al final del túnel…
Ahir va ser la Diada de Catalunya i abans d’ahir vaig estar parlant amb el propietari del pis que tinc llogat. Són dos coses que tenen a veure. Resulta que per casualitats de la vida l’home havia treballat a l’Ajuntament de Cornellà una època i va conviure amb Montilla alguns anys i, ahir mentre intercanviàvem rebuts, etc vam parlar sobre la tele, la radio… i va sortir en escena el canal “Intereconomía” que ve a ser com la Cope però a la televisió. I un tema va portar a l’altre i vam acabar parlant del finançament. Jo li comentava que ho veia molt fotut el tema, més que fotut fotudíssim perquè podem portar el tema al extrem i serà una batalla de força tot i que nosaltres tinguem la raó. Doncs quan li acabo d’explicar la meva visió i tal em diu “mira, yo he visto a Montilla negociar y es alucinante, te quedarias parado”, jo li comentava que imaginava no era el mateix negociar una subvenció amb la Diputació que el finançament d’un país i ell, que no és socialista, em va aturar i em va dir: “confia en lo que te digo, ya verás la luz en el túnel cuando se ponga de verdad”, parlant del nostre President.
En fi, esperem que així sigui, que tothom tingui paciència i que aquesta vegada no aparegui un altre cop una foto d’última hora a la Moncloa, perquè podria treure la màgia al front comú que s’ha generat arrel del finançament.
I ahir que va ser la Diada, vaig aprofitar la conversa amb el propietari per parlar del tema a la meva intervenció de la ofrena floral, que la podeu llegir més a baix (i ja posats a fer publicitat, també la podeu veure, la meva i la de la resta de companys, al Diari de Sentmenat.
Per cert que aquest any s’ha canviat el format. Ara, mentre la Coral canta “El Cant de la Senyera” la Policia Local hissa la bandera fins a dalt, queda més maco. Altre canvi que s’ha fet es el torn d’intervencions: Es fa la intervenció al moment de la ofrena i no totes les ofrenes i després totes les intervencions. Ara sembla més organitzat. A més d’aquesta forma si alguna associació o partit polític no s’ha rascat la butxaca per comprar ni que sigui un petit ram es veu millor. Només haurien de intervenir els que posen el ram, quelcom simbòlic, perquè sinó pot sortir allà qui toqui a parlar sobre la sanitat, les transferències o la inversió en quilòmetres de carretera que, per exemple, hi ha de Sentmenat al Vivers Ernest per comprar el ram. Per cert un altre dia parlaré del Viver aquest.
Espero que tothom hagi gaudit de la Diada i als afortunats que el tenen, que acabin de passar be el pont.
Discurs Diada de Catalunya 2008
Amics i Amigues,
Des de la JSC de Sentmenat només voldríem fer una breu reflexió. Com tots sabeu, la política passa per un moment ple d’hipocresia i de tensió, però sobretot ple d’interessos, i estem lliurant una batalla que ens persegueix per ser com som i per pensar com pensem. Parlo de Catalunya, perquè tenim sobre la taula dos temes importantíssims pel país, un és l’estatut, o més aviat el seu desplegament, que ha estat marcant l’agenda política durant aquests dos anys, i ha generat una expectativa que pot saber a agredolça si finalment no arriba a bon port el segon tema que hi sobre la taula, que es el finançament. Aconseguir un finançament just per Catalunya es l’objectiu ara.
Casualment fa uns dies el President de la Generalitat, José Montilla, alertava sobre la desafecció política que pot haver de la gent envers la política, i vist el panorama en alguns llocs no és d’extranyar. Però nosaltres, tot i algun petit problema tenim una petita esperança. Potser som massa optimistes, però veiem una llum al final del túnel.
I això només passarà si aquesta vegada fem les coses be, passa per a que els catalans formem un front comú per reivindicar el que es nostre, sense fissures, sense fotos al final de la partida. Que lluitem contra la hipocresia d’aquells que demanen transparència però al mateix temps els molesta que es publiquin les Balances Fiscals. Que lluitem per aconseguir allò que farà que tinguem millors escoles, millors hospitals. I en definitiva, encara que estem parlant de diners, lluitem pel que es legítimament just per tothom, just per la col·lectivitat. Lluitar per la justícia, quin gran precepte, tot i que hi ha un petit problema, i es que a Catalunya com a tot arreu, hi ha persones que no estan acostumades a fer-ho.
Visca Sentmenat,
Visca Catalunya.
Todo tiene un final…
Hoy se termina mi primera fase de vacaciones. Bueno, se terminan mañana que también tengo fiesta pero lo usaré para hacer trámites administrativos, concretamente voy a ir a solicitar la Renta Básica de Emancipación, esa ayuda que da Zapatero (Bendito sea) de 210 € al mes para jóvenes que se van a vivir de alquiler. Amén.
Bien pues para solicitar la susodicha ayuda como siempre hay que hablar con ese gran mundo que es la Administración Pública, y por consiguiente con los funcionarios y funcionarias que la componen. Hace un mes fui a solicitar la ayuda y como me hacia falta la vida laboral fui a la Seguridad Social de Sabadell, pedí aquel día exclusivamente de fiesta solo para eso. Bien, pues la primera en la frente, después de que el hombre de la entrada me afirmara por activa y por pasiva que ese documento (mi vida laboral) podía obtenerlo allí, hago la clásica cola de tres cuartos de hora y al llegar mi turno: meec, error, “Es que esto ya no lo hacemos aquí sabe? Tiene usted que llamar por teléfono y se lo mandarán a casa en unos días”. Después fui a Vimusa y me atendieron estupendamente. Pero no pude acabar la gestión y mañana iré al Districte de Ciutat Vella que parece que me lo solucionan todo, he tenido suerte y he encontrado a una de esas personas que destacan y tienen vocación de servicio.
A lo que refiere a vacaciones esto ha sido de lo más tranquilo, los primeros días me quedé en el pueblo ya que hacían el III Festival Frigiliana 3 Culturas, para hacerse a la idea, es lo que en Catalunya conocemos como un mercado medieval, con conciertos, etc. Si estáis por aquí cerca es recomendable. En una de las charlas que daban sobre historia tuve la oportunidad de conocer a uno de los historiadores que intervenían en la mesa redonda, Adolfo Moyano, candidato socialista y, por su capacidad, creo que futuro alcalde del pueblo (pocas veces fallo en el pronóstico si conozco el pueblo, por no decir que no fallo nada, y no es por vacilar). Aquí gobierna el PA (Partido Andalucista) con mayoría absoluta porqué tienen un alcalde carismático (el PA está prácticamente extinguido en Andalucía por el bipartidismo), es buen hombre, pero a mi gusto se les ha ido la mano con la construcción y el pueblo está perdiendo la esencia. Hace falta un cambio de gobierno. Yo estoy seguro de que vamos a ganar.
El resto de días los he pasado en la viña con mis padres, desayunando en compañía del zoológico con el que viven felices, lejos del estrés, piscina y a vivir lo que me queda de vacaciones. Y hoy de vuelta, a las 19:05 cojo el avión a Barcelona…





