el veí del cinquè : bloc de Laure Gutiérrez : Sentmenat : Barceloneta :
bloc de laure gutiérrez, Sentmenat, Barceloneta (Barcelona)Archivos para Anécdotas
Una llum al final del túnel…
Ahir va ser la Diada de Catalunya i abans d’ahir vaig estar parlant amb el propietari del pis que tinc llogat. Són dos coses que tenen a veure. Resulta que per casualitats de la vida l’home havia treballat a l’Ajuntament de Cornellà una època i va conviure amb Montilla alguns anys i, ahir mentre intercanviàvem rebuts, etc vam parlar sobre la tele, la radio… i va sortir en escena el canal “Intereconomía” que ve a ser com la Cope però a la televisió. I un tema va portar a l’altre i vam acabar parlant del finançament. Jo li comentava que ho veia molt fotut el tema, més que fotut fotudíssim perquè podem portar el tema al extrem i serà una batalla de força tot i que nosaltres tinguem la raó. Doncs quan li acabo d’explicar la meva visió i tal em diu “mira, yo he visto a Montilla negociar y es alucinante, te quedarias parado”, jo li comentava que imaginava no era el mateix negociar una subvenció amb la Diputació que el finançament d’un país i ell, que no és socialista, em va aturar i em va dir: “confia en lo que te digo, ya verás la luz en el túnel cuando se ponga de verdad”, parlant del nostre President.
En fi, esperem que així sigui, que tothom tingui paciència i que aquesta vegada no aparegui un altre cop una foto d’última hora a la Moncloa, perquè podria treure la màgia al front comú que s’ha generat arrel del finançament.
I ahir que va ser la Diada, vaig aprofitar la conversa amb el propietari per parlar del tema a la meva intervenció de la ofrena floral, que la podeu llegir més a baix (i ja posats a fer publicitat, també la podeu veure, la meva i la de la resta de companys, al Diari de Sentmenat.
Per cert que aquest any s’ha canviat el format. Ara, mentre la Coral canta “El Cant de la Senyera” la Policia Local hissa la bandera fins a dalt, queda més maco. Altre canvi que s’ha fet es el torn d’intervencions: Es fa la intervenció al moment de la ofrena i no totes les ofrenes i després totes les intervencions. Ara sembla més organitzat. A més d’aquesta forma si alguna associació o partit polític no s’ha rascat la butxaca per comprar ni que sigui un petit ram es veu millor. Només haurien de intervenir els que posen el ram, quelcom simbòlic, perquè sinó pot sortir allà qui toqui a parlar sobre la sanitat, les transferències o la inversió en quilòmetres de carretera que, per exemple, hi ha de Sentmenat al Vivers Ernest per comprar el ram. Per cert un altre dia parlaré del Viver aquest.
Espero que tothom hagi gaudit de la Diada i als afortunats que el tenen, que acabin de passar be el pont.
Discurs Diada de Catalunya 2008
Amics i Amigues,
Des de la JSC de Sentmenat només voldríem fer una breu reflexió. Com tots sabeu, la política passa per un moment ple d’hipocresia i de tensió, però sobretot ple d’interessos, i estem lliurant una batalla que ens persegueix per ser com som i per pensar com pensem. Parlo de Catalunya, perquè tenim sobre la taula dos temes importantíssims pel país, un és l’estatut, o més aviat el seu desplegament, que ha estat marcant l’agenda política durant aquests dos anys, i ha generat una expectativa que pot saber a agredolça si finalment no arriba a bon port el segon tema que hi sobre la taula, que es el finançament. Aconseguir un finançament just per Catalunya es l’objectiu ara.
Casualment fa uns dies el President de la Generalitat, José Montilla, alertava sobre la desafecció política que pot haver de la gent envers la política, i vist el panorama en alguns llocs no és d’extranyar. Però nosaltres, tot i algun petit problema tenim una petita esperança. Potser som massa optimistes, però veiem una llum al final del túnel.
I això només passarà si aquesta vegada fem les coses be, passa per a que els catalans formem un front comú per reivindicar el que es nostre, sense fissures, sense fotos al final de la partida. Que lluitem contra la hipocresia d’aquells que demanen transparència però al mateix temps els molesta que es publiquin les Balances Fiscals. Que lluitem per aconseguir allò que farà que tinguem millors escoles, millors hospitals. I en definitiva, encara que estem parlant de diners, lluitem pel que es legítimament just per tothom, just per la col·lectivitat. Lluitar per la justícia, quin gran precepte, tot i que hi ha un petit problema, i es que a Catalunya com a tot arreu, hi ha persones que no estan acostumades a fer-ho.
Visca Sentmenat,
Visca Catalunya.
Escenas dignas de explicar…
Esta noche he sido testigo de una escena muy peculiar, digna de reflexionar durante aproximadamente veinte, o a lo sumo treinta segundos, todo depende de las ganas de perder el tiempo que tenga el lector.
He salido de Terrassa en tren y en una parada que sinceramente no recuerdo, se han subido tres personajes variopintos con un común denominador: los tres estaban fumando dentro del tren, cosa que odio, por la falta de educación. Pues bien, la primera escena es la siguiente, de repente el chico de coleta, que era “de la terra” ha dejado de fumar (imagino por la cara que ha puesto el resto del vagón) y ha intentado convencer sin éxito a los otros dos, uno de ellos, concretamente el que se ha auto-denominado “moro de oro” (lo era), no solo no ha dejado de fumar en el vagón, cosa que debería estar penada con cámara de gas, sino que además ha empezado a insultar a todo el que inevitablemente divisaba el escandaloso show.
Pero claro, si hubierais escuchado el discurso del chico “de la terra” entenderíais porqué el maleducado fumador no le ha hecho ni caso. Y me explico: ¿Sabéis los típicos cumbas con rastas “catalanets” que se pegan el discurso este de “sí.. perquè el respecte, i els valors, i bla bla bla”, resumiendo, una sarta de tonterías que suelen acabar siempre con la palabra “repressió”. Pues el chico le pegaba al magrebí una versión similar de ese rollo que no hubiera convencido ni a Joel Joan.
Bueno, pues de esta escena aun queda algo más gracioso, y es que en bajarse el “moro de oro”, los otros dos han empezado a divagar sobre la falta de educación del inmigrante mientras uno de ellos seguía fumando en el vagón.
Esto último me ha parecido toda una escena de película de Groucho Marx.
Y la reflexión es la siguiente: ¿Por qué la ley anti-tabaco no penará con la cámara de gas a los que fuman en el tren…?





